dimecres, 20 de febrer del 2008

'Tan lluny de Roma', de Joan Maria Bigas


En un intent de trobar noves veus dins la narrativa catalana, vaig agafar, amb cert escepticisme, aquesta novel·la. Els comentaris elogiosos de l'Antoni Marí i de la Teresa de la llibreria 'El cucut' n'eren, val a dir-ho, una garantia.
Claudio Toscani, fill de l'arquitecte Augusto Toscani i de l'actriu Serenella Positano, furga dins la vida i l'obra del Marco Amato, famós arquitecte recentment traspassat, que també és el seu pare adoptiu i examant de la seva mare.
A partir d'aquesta recerca, ajudat pel peculiar periodista Paris Martini, descobreix aspectes foscos del personatge tot rememorant la mitificada Roma dels cinquanta, mundana i desinhibida amb les estrelles de Cinecittà dominant la vida pública.
És una obra sobre la impostura i la vacuïtat de certes actituts socials amb una prosa molt fluida i formalment molt interessant.
Tot i que no ho ha dit en cap de les entrevistes que li he llegit diria que l'autor també ha volgut relacionar aquest grupet glamurós que protagonitza la novel·la amb alguns personatges de la sobrevalorada i buida gauche divine barcelonina. El personatge del Marco Amato podria recordar el Ricardo Bofill, tant pel seu tarannà social com pel tipus d'edificis que projecta en els darrers moments de la seva vida. Per no parlar del paral·lelisme entre la Serenella Positano i la Serena Vergano.
Ens trobem davant una bona novel·la i des d'aquí encoratgem l'autor perquè entre pont i pont (és enginyer de camins) continui delectant-nos amb les seves obres.

dissabte, 16 de febrer del 2008

El dret a perdre's

L'altre dia, amb motiu del congrés de telefonia mòbil de Barcelona, vaig llegir que havien presentat un cel·lular amb gps incorporat.
No m'agrada gens aquesta moda de portar GPS al cotxe, em resulta molt més divertit i bonic agafar un mapa en paper a l'hora de planificar una ruta. Quan arribes a una cruïlla i no saps si tirar a dreta o a esquerra sempre hi ha aquells moments de tensió en què l'opinió del conductor no coincideix amb la de l'acompanyant que és qui està consultant el plànol. Això també forma part del viatge. Cal gaudir també de la travessia, com diu Kavafis. A més és molt desagradable anar sentint com una veu neutra et va dient què és el que has d'anar fent a cada moment.
Doncs si no vols caldo, tres tasses. Ara resulta que també podrem dur GPS tot caminant.
Perdre's pels carrerons de segons quins barris d'algunes ciutats pot produir unes sensacions ben agradables. Sempre recordo un cop que em vaig perdre per Venècia. Viatjava amb un amic i ens hospedàvem a un alberg juvenil a l'illa de la Giudecca. Un dia de bon matí, després d'una nit insomne, vaig sortir i em vaig perdre per l'entramat de carrers de l'illa, immers en una boirina persistent enmig d'un mar quiet i ple de misteris. Només per aquest moment ja va pagar la pena el viatge.
També recordo les passejades que fem de tant en tant en família pels carrers del Gòtic. Sempre descobrim algún racó, algún finestral o algún pati que ens havia passat desapercebut.
Des d'aquí reivindico el dret a perdre's i juro solemnement que no utilitzaré mai el móbil amb GPS.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Tobi Lolness. Un altre nyap

Després de l'edició decebedora que ha fet Quaderns Crema de 'Les benignes', vaig agafar una novel·la juvenil anomenada 'Tobi Lolness'. L'havia triada per una de les recomanacions mensuals que faig per Ràdio Mollet. Les crítiques són molt bones i l'argument força atractiu.
Doncs bé, a la primera línia de l'edició en català, editada per Empúries, ja em trobo amb el primer nyap: "En Tobi feia un mil·límetre i mig. Per d'edat que tenia...", en lloc de 'l'edat'.
Si al començament del llibre ja ens trobem amb una errada, què podem esperar-nos de la resta? La veritat és que se't treuen les ganes de continuar.

divendres, 8 de febrer del 2008

Sortida a la Vajol

Com ja vaig comentar en el post que feia referència a la presentació de 'El setè camió', diumenge dia 2 de febrer vam anar a la Vajol.
Quan es va proposar la data no vam caure en que coincidia amb el Carnaval. Es va triar el dia 2 perquè era el festiu més proper a la data en què va marxar cap a l'exili el president Companys però va tenir com a conseqüència que molta gent que va dir que vindria no ho pugués fer. Sort que l'Assumpta Montellà té una energia que no se l'acaba i en tots els 'bolos' que va fer després de L'Illa ho va anar dient i, al final, érem unes dues-centes persones. De Mollet en vam anar sis, la Lola i el Mario, la Maria Dolors, la Maria, l'Imma i jo.
Vam sortir d'aquí en dos cotxes. Havíem quedat al restaurant Manrella, a l'entrada de la Vajol, a les 11.
Quan hi vam ser tots, vam enfilar el camí que ens dugué al Coll de Lli. Un cop dalt de la carena, van començar els parlaments. Primer el professor Salomó Marquès ens va fer una petita lliçó sobre l'exili català i els diferents punts de sortida. Tot seguit, va parlar la directora del futur museu de l'exili de la Jonquera i, finalment, l'Assumpta Montellà va llegir un fragment de 'Els vençuts', de Xavier Benguerel. Després dels parlaments es van recitar les 'Corrandes de l'exili', d'en Pere Quart mentre una tenora enfilava les notes de 'L'emigrant'. Tot plegat un acte senzill i emotiu.
Quan va acabar, encara teníem força temps i els sis molletans vam decidir de fer el camí d'en Companys i baixar fins a Les Illes, primer poble de l'estat francès. A dalt teniu la fotografia que ens vam fer davant l'Hostal dels Trabucayres, lloc on el president menjà la mítica truita.
Vam tornar a la Vajol a dinar per després fer una visita al búnker del Negrin. L'edifici, construït al damunt d'una mina de talc és, malgrat el mal estat en què es troba, impressionant. No vam poder entrar a la cambra acuirassada perquè era perillós però vam veure el forat de l'ascensor i la planta a la qual entraven els camions carregats amb les 'barretes' d'or i de plata i amb els quadres d'El Prado.
Tot plegat un dia molt complet, molt agradable i molt emotiu.
La nota anecdòtica la va posar una dotació dels Mossos d'Esquadra que, cridats per una alcaldessa de la Vajol espantada (mai no devia haver vist tanta gent junta), volien seguir-nos d'aprop per tal de que no encetéssim un procés revolucionari d'incertes conseqüències.